arxiu històric girona

L’Arxiu Històric Provincial de Girona conté un fons documental de gran rellevància. Són destacables els elements notarials del segle XI fins al 1907 —un fons de gran valor, el segon més important d’Espanya— que reflecteixen el funcionament de la societat de cada època. També són rellevants els documents hebreus en paper i pergamí dels segles XIV i XV, ja que Girona tingué una comunitat jueva de gran importància. Sense deixar de banda els documents més significatius, l’Arxiu Històric és, sobretot, una acumulació de memòria: una imatge condensada de la societat i de la seva història.

La reflexió sobre el paper social d’un arxiu i la seva utilitat en el món actual se’ns fa imprescindible per afrontar el disseny d’un edifici que l’haurà d’acollir, més enllà dels aspectes constructius i funcionals. Una reflexió més abstracta ens remet a una forma, una imatge, que considerem que l’edifici ha de projectar, mitjançant la qual s’ha de mostrar als seus usuaris i, en un altre pla, a la ciutadania en el seu conjunt. Una imatge en consonància amb la rellevància del seu contingut i la utilitat que aquest té per a la nostra societat.

En primer lloc, cal protegir la memòria. Més enllà de complir amb la resolució tècnica en matèria de seguretat i control ambiental dels dipòsits, l’edifici ha d’entrar en consonància amb el seu contingut mil·lenari. Per això, la seva configuració es basa en criteris com la durabilitat —mitjançant l’ús de materials i sistemes de llarga vida útil, com pedra, formigó, metalls estables o fustes denses— i l’estabilitat, entesa en un sentit abstracte: un edifici capaç d’adaptar-se als canvis socials i culturals sense perdre vigència, amb una estètica rotunda i autònoma que defugi les modes passatgeres.

També cal facilitar l’accés a la memòria. Tant la institució com el seu contingut tenen una forta càrrega simbòlica, i per això l’edifici ha de projectar una imatge de monumentalitat, però també d’accessibilitat. Aquesta dualitat —obert i tancat— genera una tensió formal i conceptual. A escala urbana, l’edifici es presenta com un objecte monumental i autoreferencial, amb visibilitat des de diversos punts de la ciutat. El cos de dipòsits s’aixeca en les plantes superiors per establir aquesta connexió visual i simbòlica amb l’entorn urbà. A una escala més propera, l’edifici ha de convidar a entrar, despertar la curiositat; la planta baixa és més oberta i lluminosa, amb transparències que permeten entreveure l’interior.

Pel que fa al contingut —el llibre, el document, el relligat—, és el veritable protagonista de l’arxiu. Igual que l’edifici, està embolicat per cobertes que protegeixen la informació impresa en les seves pàgines. Quan s’obre, revela un interior lluminós que convida a recórrer-lo, a buscar, a descobrir. Ens hem inspirat en els documents enquadernats per definir la imatge arquitectònica de l’edifici. L’exterior es tracta com la coberta d’un llibre, amb una textura de pedra en diferents gruixos i un ratllat vertical sense ordre aparent que recorda l’acumulació de memòria als prestatges, com estrats de la història. A la planta baixa, les “pàgines obertes” es manifesten mitjançant una façana vidrada que mostra l’interior i reflecteix el valor del seu contingut. Aquesta part inferior, tractada amb vidre transparent i xapa daurada, crea una textura lluminosa que condueix el visitant cap a l’interior. És una referència a l’escriptura en or dels incunables i a la vora daurada d’alguns llibres antics. A la façana també s’hi apliquen lletres daurades sobre el basalt, tal com es marquen al llom i a la coberta dels volums enquadernats.